 |
| Foto: www.unio.cat |
Diariciu: Segons les enquestes esteu molt a prop de la majoria absoluta. Creus que podreu arribar a aconseguir-la?
Roger: Jo crec que no, és a dir, Catalunya està molt fragmentada ideològicament i, per tant, que un partit sol tregui la majoria absoluta és molt complicat. Ara, també s’ha de dir que, si per mi fos, hauríem de treure 80 diputats dels 135 com a mínim, perquè som l’únic partit que, des del meu punt de vista, fa alguna proposta d’alguna cosa, mentre els demés es dediquen a tenir orgasmes, a despullar-se, a matar immigrants il·legals...(riures) Per tant, per un tema de serietat, crec que hauríem de tenir-la, ara, si crec que la traurem, no. Ojalà, però no.
D: Aquests dies s’ha estat parlant el tema de amb qui pactaríeu. Quin seria el partit amb més possibilitats?
R: Cap, absolutament cap ni un. Perquè com tots estan fent el ridícul, parlant clar i català, i estan fent aquestes propostes, nosaltres pretenem governar en solitari, vull dir, si som la força majoritària pretenem governar amb majoria simple, amb el màxim d’escons possibles, però amb majoria simple, sense fer falta cap pacte, perquè a la vista ha estat que quan hi ha hagut pactes ha anat la cosa com ha anat. Per tant, cap preferència.
D: De cara als resultats, quin partit creus que pot quedar més debilitat, que pot perdre més?
R: Que pot perdre més, ERC, i que pot quedar més debilitat el que quedi últim, espero que Ciutadans. Per una raó, perquè és el partit amb menys representació i més manca de poder. ERC té bastants problemes: un, la gestió de govern que ha dut a terme fins ara, i se li han escapat vots, jo crec que cap a nosaltres i cap als partits nous aquests de Laporta i de Reagrupament, etc. Per tant, crec que ERC.
D: I aquests partits, Reagrupament, Solidaritat Catalana, etc., creus que poden obtenir una representació?
R: Això depèn de la participació. És a dir, si hi ha molta o poca participació l’accés al primer escó, segons la llei d’Hondt és molt més fàcil. Per exemple, si hi ha un 80% de participació, per treure un diputat, potser has de treure (dic un número inventat) 150.000 vots, però si hi ha un 50%, potser amb 100.000 ja hi arribes, per tant aquests partits petits, a menys participació, més possibilitats d’entrar. La meva idea és que Solidaritat pot treure alguna cosa però Reagrupament no. Tot i així ja es veurà.
D: Amb el tema de les propostes: tu creus que és possible que es pugui concedir el concert econòmic del que Mas estava parlant?
R: I tant, en primer lloc perquè a nivell jurídic està permès, no hi ha cap element que digui que no sigui possible i a la constitució no recull en cap article que digui que això sigui inviable. A més a més, tan el País Basc com Navarra ho tenen, per tant tampoc és cap aventura estranya, és una cosa que ja existeix. De què depèn el concert econòmic? Del poder de Catalunya alhora de negociar sobretot al 2012 quan hi hagi eleccions generals, és a dir, si hi ha un que guanya sense majoria absoluta i depèn dels nostres vots, la primera condició serà que nosaltres gestionem els nostres propis recursos, que és el que ve a ser el concert econòmic.
D: Mas va reconèixer a l’inici de la campanya que si es fes un referèndum per la independència ell votaria que sí. Tu creus que es podria fer aquest referèndum en cas que CiU estigués al govern?
R: No, ara mateix no. Abans d’ahir Mas ho va dir al debat i té raó. Si féssim un referèndum ara perdríem, jo crec. Les prioritats ara són que sortim de la crisi, que la gent tingui feina, etc. Independència com a idea sublim, perfecte, però la realitat del carrer és que la gent no et diu si vol la independència o no, la gent diu que vol feina, la gent vols tenir la capacitat de pagar-se la hipoteca i sobretot els joves emancipar-se i poder trobar un lloc on anar a treballar i tenir un sou digne. Per tant, quan es resolgui tot això, podrem parlar d’altres coses, però com això de moment no està solucionat ni molt menys, primer anem per aquí, de manera que si aconseguim el concert econòmic serà suficient.
D: Amb el tema del debat, com vas veure a Artur Mas abans d’ahir?
R: Jo molt bé. Molt segur i a més a més amb una avantatge, que és que el Mas fa set anys que està a l’oposició i per tant, jo crec que ha après dels errors que podia tenir. No el Mas, sinó Convergència i Unió, que és un partit que des del 1980 estava governant la Generalitat i per tant crec que ens ha anat bé a nosaltres, és a dir, és com fer una mica de neteja. Per tant, havent passat aquesta trajectòria i havent vist com ho ha fet el tripartit i com ho hem fet nosaltres, a la vista estan els resultats.
D: Creus que Montilla va ser humiliat públicament per part dels candidats?
R: No, no, humiliació no, perquè ningú va voler anar-lo a deixar malament. Va quedar malament ell sol, perquè va ser absolutament i manifestament incapaç de dir res. Vull dir, a mi em fa vergonya que el president del meu país, malgrat no sigui del meu partit, no portés les regnes del debat d’entrada. Semblava un pobre noi que estava allà, i aquest senyor és el Molt Honorable President, m’agradi o no m’agradi, per tant, una mica més d’ímpetu, lideratge i d’idees. Estava allà intentant que ningú li preguntés res i que passés l’estona. Jo crec que si un home que vol ser president, i és president, vol que passi l’estona, millor que es dediqui a una altra cosa.
D: Llavors, dels sis candidats, si els haguessis de posar nota un per un per la seva actuació al debat, com els qualificaries?
R: Jo aprovaria a Puigcercós, perquè malgrat no compartir el que diu crec que va estar correcte i educat. Al Rivera la primera part. Bueno, de fet, fer demagògia és fàcil, per tant dir que el que vol escoltar a la gent quan representes a un partit petit és fàcil, però després tota la aprovació que podria haver guanyat al principi la va perdre perquè va perdre els papers. La Sánchez-Camacho com sempre, com si estigués parlant amb parets, per tant, la suspendria. I a l’Herrera l’aprovaria en el sentit que pels seus i pel seu missatge va estar correcte, vull dir, te’l pots creure o no, però va ser correcte. I per acabar al Montilla el puntuaria amb un No Presentat, perquè ni hi és ni se l’espera, perquè, realment, és com si no hi fos.
D: Per anar acabant ja, Roger, en un terreny més personal, el fet de dedicar-te a la política ha estat una cosa que des de petit has volgut, o com va sortir?
R: No, jo de fet volia ser arquitecte, però quan vaig fer batxillerat i vaig veure la dificultat del dibuix tècnic i la física, vaig decidir que m’agradava més això de parlar que no d’estar tancat en un despatx. De fet, a primer el vaig fer el batxillerat tecnològic, vaig aprovar-lo, però a segon em vaig canviar i vaig fer el social. M’agradava molt geografia, temes, diguem-ne, de ciències socials, econòmiques, i per tant, vaig fer polítiques, que aquí Catalunya no està massa ben valorada o no té cap mena de prestigi, però per exemple a França o a EEUU és una carrera que té cert nivell i a més a més molts polítics han estudiat polítiques a aquests països, cosa que aquí a Catalunya no passa, i per tant, va anar venint tot d’aquesta manera. M’agrada parlar en públic, m’agrada estar en contacte amb la gent, m’agrada debatre i una feina que definia això era la política. No sé si és una feina, però si més no, és una vocació.
D: Llavors, per arribar fins aquí, creus que has tingut un camí gaire difícil, o com va anar?
R: Us enganyaria si us digués que ho he tingut molt difícil, la veritat és que m’ha anat molt bé, no em puc queixar: tinc vint-i-quatre anys i puc accedir al parlament i ser el diputat més jove del país, per tant si us dic que m’ha anat malament us estaria enganyant però també haig de reconèixer que m’ho he treballat i suat. Què vull dir amb això? Que el dissabte al matí agafes el cotxe a les 8:00 AM, sense que ningú et pagui ni un cèntim, i te’n vas a Lleida a parlar amb els joves per veure què els interessa i què pots fer per ajudar des del partit. Després de Lleida, tornes a agafar el cotxe i te’n vas a Vic, i després a Manresa, i després a Tarragona, i després a casa, i has estat tot el dia pagant peatges i benzina que ningú no et pagarà, per vocació únicament. Per tant, com que és vocacional, jo estic content i estic content de no deure-li res a ningú, que és l’avantatge de ser jove i estar en política. La política no et requereix només de 9:00 AM a 17:00 PM, sinó que és constant, és vocació i prou.
D: Per què vas triar aquest partit en concret?
R: Estudiant polítiques, una de les coses que aprens, és a fer una elecció entre ideologies polítiques i, com que jo vaig veure que ni sóc liberal completament ni sóc social-demòcrata, és a dir, no crec en que el mercat ho solucioni tot però tampoc crec que l’Estat ho solucioni tot, em vaig unir a Unió Democràtica perquè econòmicament planteja un model mixt, encara que per al gran públic és un partit desconegut. Ajudem a les empreses però sense que això vulgui dir deixar els treballadors de costat. Per tant aquest model, que de fet tots els partits han vingut a caure aquí, perquè de fet ara no hi ha cap partit d’esquerres que no confiï en les empreses ni cap partit de dretes que no confiï en els treballadors, però bueno, diguem que Unió representava això. I a més el líder, que és Duran i Lleida, m’agradava molt, i em segueix agradant perquè considero que és un home que busca el pacte i que entén que ens podem dir de tot però allò important és que el país tiri endavant. Llavors quan tu veus a Zapatero i Rajoy que un li diu inútil a l’altre i l’altre li diu subnormal i mentrestant en Duran va dient que aveure si baixem dos punts l’IVA per augmentar el consum i el IAF amb que estigui rebaixat perquè nosequè, i que l’impost de successions no hi sigui, i que com plantegem la injecció de capital cap a les empreses, etc. veus que té propostes, i m’agrada perquè és un home propositiu. No crec que la política sigui anar a destrossar el rival sinó que és anar a aportar des de punts de vista diferents. I almenys això en aquest partit això es té clar, aquestes van ser les bases de perquè jo estic aquí.
D: I ja la última pregunta, la funció del polític, quina creus que ha de ser?
R: Aconseguir que la gent no s’odiï i per tant no crear dos societats. Buscar el que ens uneix i no pas el que ens separa. En aquest aspecte m’agrada molt Angela Merkel, la consellera d’Alemania, perquè sap trobar molt bé un equilibri entre tots. Crec també que Ridao és un bon polític, Herrera, tot i no compartir les seves opinions, és un home honrat, Gallardón, Rubalcaba. Del meu partit m’agraden molt Duran i Mas i evidentment Jordi Pujol. Per la gent de CiU diguem que Pujol ratlla la divinitat (riures). Encara que en aquest any no ha tingut gaire protagonisme, perquè no era la seva campanya. Jo crec que un handicap que teníem CiU és que sempre sortia en Pujol, sempre era en Pujol, i aquest té una avantatge i un problema: es que quan hi és en Pujol, no hi ha ningú més, si el Pujol està en un acte, el Pujol és el protagonista, i el nostre candidat és el Mas ara, de manera que hem d’aconseguir que el protagonista sigui el Mas i no el Pujol, per tant ja està bé que estigui en segona línia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada