CRÒNICA PERSONAL, ADÉU!

Quan inverteixes temps en alguna cosa, tens la sensació que ho estàs fent correctament. Si a més t'impliques en el que fas, llavors li agafes estima, vulguis o no. El principi d'aquest projecte va ser forçat pel nostre professor de seminari Francesc Vilallonga quan, en una classe, va decidir en quin format treballaríem. La veritat és que no estavem molt segurs de poder complir amb la nostra feina i donar la talla a les espectatives. Tot i així, vam acceptar aquest format i vam afrontar la feina que ens corresponia. Encara que al principi li trobàvem més d'una dificultat, no vam tardar massa en acomodar-nos i anar actualitzant per donar-vos tota la informació que necessitàveu sobre el partit que ja es preveia que guanyés les eleccions, Convergència i Unió.

Aquest treball ha sigut més que un treball habitual de universitat, ja que no només ens ha permès formar el nostre criteri polític, sino que ha aconseguit fer entrar-nos a l'etapa adulta de la nostra vida, una etapa en la que s'han de prendre decisions, en la que s'ha d'escollir.

També ens ha donat experiència i coneixement de la ideologia de cada partit polític, ens ha ajudat a votar pel que crèiem que seria el millor futur per a Catalunya i ens ha donat resposta a moltes qüestions que abans ni ens preguntàvem, ja que, com més en saps, més dubtes tens no? Això diuen... Tampoc vull venir a dir ara que després d'això ens afiliarem al partit amb el que més hem simpatitzat i dedicarem la nostra vida a la política, però el que sí que dic és que això no ens ha deixat iguals.

El fet d'assistir als mítings i presenciar-los sencers, no només escoltant talls de veu, ha estat una experiència bastant significativa, la més de tot el seguiment, més inclús que la nit electoral a la seu de CiU. El treball de camp és un treball entregat, que necessita temps, dedicació i sobretot barra, molta barra. Dels consells més valuosos que m'ha donat el meu pare ha estat que el "NO" ja el tens, de manera que arriscat, que no perds res. En el moment de la infiltració a la zona de premsa del míting final aquest era el consell que tenia al cap. Al accedir, no vaig fer més que mantenir una posició i una aparença confiada, com si fos un més, sense deixar-me trepitjar. Accedir a les zones no autoritzades, traspassar els límits, creure't que ets un periodista de primera quan només ets un estudiant de 1r... són fets que han afectat de manera molt positiva a la meva manera d'entendre la realitat del periodista i m'han permès fer un tastet del que ve a ser la vida professional.

Alguns li diran sort i uns altres, molt barroerament, li diran "putada". Quan et toca analitzar el partit que saps que guanyarà et fas a la idea que hauràs de treballar molt perquè, com és llògic, el treball no acaba en quan acaba la campanya, sinó que la nit d'eleccions pren una rellevància més gran del que és habitual. Des que va començar l'entrada de personal a les 18:30 a l'Hotel Majestic fins que Mas va sortir a la terrassa a les 23:30 vam haver d'estar fent fotos i comunicant la situació minut a minut, però la situació que es va viure a la seu en el moment de l'anunciament de la majoria o el moment en que el president va parlar va fer erissar els pèls de molta gent. Tota aquesta experiència és única i des d'aquest blog, sense cap intenció de piloteig, volem agraïr al Francesc haver-nos deixat ser partíceps d'un dels moments més importants per a la història de Catalunya, el nostre país, la nostra nació.

Per acabar aquesta última entrada i tancar aquest blog fins no sabem quan (potser en algun escàndol que es produeixi, o potser quan es produeixi una millora en l'economia, qui sap) ens agradaria felicitar a Roger Montañola per ser el diputat més jove al parlament i agrair-li l'entrevista que ens va permetre que li féssim. També agrair la col·laboració de la gent que ens ha prestat en algun moment atenció i de vosaltres, els lectors, que heu fet que aquest blog tingui un sentit, ja que ha estat escrit de la manera més objectiva possible.

Moltes Gràcies,

Anna Gumbau, Andrea Campos, Marc del Villar

Visca Catalunya, Visc a Catalunya!

Fotografies: Marc del Villar